Power Point
Clinical case
Additional information
Videos
Editorial

Comunitats bilingües: llengua materna i comunicació a la consulta

Carlos Coscollar Santaliestra

Especialista en Medicina Familiar y Comunitaria

Carlos Coscollar Santaliestra

Especialista en Medicina Familiar y Comunitaria

La llengua, és a dir, l’idioma, és una convenció extraordinària que ens permet expressar-nos i comunicar-nos (construir comunitat) fent ús d’una combinació de diversos tipus de signes, amb la condició que es respectin una sèrie de normes pactades. És, doncs, una construcció social, i constitueix una herència cultural que permet elaborar i transmetre pensament.

La llengua és un requisit, potser el més important, per assolir una comunicació efectiva. Però, òbviament, la llengua i la comunicació no són exactament el mateix. La comunicació és un procés complex que requereix, com a mínim, la intenció de l’emissor i la complicitat del receptor. Tots dos estan immersos en mons d’experiències i de significats propis i diferents, influïts per variables com l’edat, la classe social, la procedència, l’educació, el gènere, etc. Tot i la complexitat del procediment, o precisament per això, el missatge que es vol emetre (la intenció) pot diferir del que es rep. En moltes circumstàncies, potser és més realista pretendre una «comunicació útil», és a dir, que dona resposta a la necessitat del moment i del context: tenir la confiança d’«haver-nos fet entendre mútuament».

L’etimologia de la paraula comunicar fa referència a convenir, acordar (apropar cors), unió i trobada, intercanvi, compartir, posar en comú (fer comunitat), perquè el que és comú és el que es comparteix.

La Reial Acadèmia Espanyola (RAE), de manera més succinta, defineix la comunicació com l’acció de fer una persona partícip del que es té o de transmetre senyals mitjançant un codi comú a l’emissor i al receptor. 

La comunicació efectiva és un repte continu que, en el context de les cures, per l’estat emocional i la vulnerabilitat del pacient, converteix la llengua en més que una eina de comunicació1. «La manera com afrontem i expressem aspectes relacionats amb les diferents emocions o amb el dolor està molt lligada a l’esfera més afectiva, està molt condicionada per la cultura i l’entorn familiar.»2 En especial, això és així en la població anciana, pediàtrica o amb diversitat funcional.

Les barreres lingüístiques afavoreixen malentesos, prejudicis, actituds negatives, desigualtat en el tracte, ansietat i errors diversos,1 i poden conduir a equívocs i a relacions terapèutiques deteriorades. Afecten, per tant, la qualitat de les cures1-5 i posen en risc el model d’atenció centrat en el pacient.

«La llengua materna constitueix el nostre primer mitjà de comunicació social i, a més, està impregnada de creences, valors i identitat.»2 Per tant, l’ús de la llengua materna eludeix obstacles: és l’idioma de l’emoció, de la cultura apresa i la millor companyia de la comunicació no verbal1.

Assumint la importància primordial que la llengua materna té en la comunicació en un context de cures, podríem dir que hi ha circumstàncies que afecten l’abast que les diferències culturals i idiomàtiques poden tenir en l’efectivitat de la comunicació. El «factor determinant d’aquestes diferències rau en el grau en què afecten l’intercanvi de comunicació de manera que haurien estat insignificants si aquestes diferències no haguessin existit»1.

Però hem afegit que aquestes diferències o asimetries, enteses com a obstacle per a una comunicació efectiva, no tenen sempre la mateixa importància. La realitat actual de les consultes és una realitat multicultural i multilingüe. És a dir, el problema transcendeix àmpliament les qüestions plantejades a les comunitats bilingües, i per tant adquirir competència en comunicació intercultural és cada cop més necessari.

El debat sobre el significat i les conseqüències que pot tenir l’atenció a pacients en un idioma que no és el matern és necessari i necessita matisos i certa complicitat. El context polític, i potser social, al nostre país no afavoreix aquest debat.

La diversitat lingüística i cultural espanyola és la norma. Els estats monolingües són l’excepció. Es tracta d’una riquesa innegable que obliga, d’una banda, a protegir-la i respectar-la i que, d’altra banda, ens ofereix la possibilitat real de trobar un punt de trobada, si la intenció és compartida. És inqüestionable la importància d’una atenció sanitària oferta en la llengua materna, tant per a la qualitat de les cures com per a la satisfacció del pacient,2-5 però, alhora, no es pot negar que hi ha altres interessos lícits que també han de ser tinguts en compte. Tenim en comú territori, cultura, tradicions i una llengua. Les diferències, que sens dubte hi són, no impedeixen compartir un codi de significats suficient que, per raons històriques i de convivència, faciliten una «comunicació útil», és a dir, «fer-nos entendre», en la llengua comuna. D’altra banda, el compromís amb l’aprenentatge de les llengües locals (maternes) és afavorit per la similitud que els proporciona el fet de tenir un mateix origen (excepte el basc). Familiaritzar-se amb l’idioma del lloc i comprometre’s a poder-lo fer servir amb solvència en un termini raonable és, per tant, una possibilitat real i resulta una obligació ètica, en el sentit del compromís de fer les coses bé: cures de qualitat.

Em sembla que és una manera raonable d’afrontar el problema; respectuosa, en primer lloc, amb els drets dels pacients, però també amb els dels professionals, que no veurien limitades les seves possibilitats laborals i professionals per un «mèrit», la naturalesa del qual, com a condició prèvia i excloent, molts no compartim. A més, seria una manera d’abordar un problema en augment: la mobilitat inevitable, necessària i creixent de professionals amb llengües maternes diferents. Parlar la llengua materna no és un mèrit pròpiament dit; és una conseqüència de l’atzar. És a dir, no és un dret a reconeixement, lloança, etc., a causa de les accions o qualitats d’una persona (RAE). No parlar la llengua materna no s’hauria de penalitzar, ni pot suposar una discriminació prèvia, una condició sine qua non, per accedir a un determinat lloc de treball. Disposem d’una llengua comuna que ens permet comunicar-nos eficaçment en un context cultural i de significats que facilita una «comunicació útil». Ara bé, en perfecta sintonia amb el que s’ha exposat, sembla lícit considerar un demèrit, i penalitzar en els termes que s’estableixi, no poder-se moure amb una certa solvència i en un termini raonable en la llengua del territori. Negar-s’hi, per part del professional, respondria bé a una certa indolència o menyspreu, bé a una actitud militant, que denotaria altres interessos.

L’Administració i els col·legis professionals haurien de facilitar l’accés a l’aprenentatge (disponibilitat, horari, etc.) i establir estratègies per incrementar la sensibilitat envers aquestes qüestions, tant al pregrau com al postgrau. És una «qüestió professional i no de caràcter merament legal o identitari. Respon a un principi de mínims, que ha de facilitar que els pacients es puguin expressar, se’ls pugui comprendre i se’ls respecti en la llengua en què se sentin més còmodes, per aspirar al ple respecte a la seva autonomia com a pacients».2

En el cas del basc, la solució és més complexa. No canvia res, per descomptat, en relació amb la importància de la llengua materna i l’exigència de propiciar-ne l’ús. Però la dificultat evident de l’aprenentatge de l’èuscar introdueix, com a mínim, un problema de terminis. En aquest endemig, hi ha dades que suggereixen que l’ús d’intèrprets o eines en línia de traducció incrementa la satisfacció tant de professionals com de pacients, i milloren la qualitat de les cures i la seguretat del pacient1, 3. D’altra banda, per als professionals de l’Osakidetza, es podrien establir models d’incentivació que facilitin la cobertura de zones, preferentment rurals, on s’identifiquin problemes importants de comunicació o entesa.

«La qualitat de l’atenció es pot millorar mitjançant l’atenció a la llengua materna.»1 Habilitem, per tant, la manera de respectar el dret dels pacients, per animar-los a expressar-se en la llengua materna i facilitar-los-ho; no tant per una interpel·lació identitària o legal, sinó per una atenció de la millor qualitat. I mantinguem la sensibilitat envers els drets dels professionals, que també és una manera de preservar i millorar la qualitat de l’atenció.

Bibliografía

  1. Hemberg J, Sved E. The significance of communication and care in one’s mother tongue: Patients’ views. Nordic Journal of Nursing Research. 2021; 41(1): 42-53. doi:10.1177/2057158519877794
  2. Tolchinsky Wiesen G, Calvo Escalona R, Inzitari M. La atención médica en los territorios bilingües. Med Clin (Barc). 5 de gener del 2023; 160(1): 39-43. doi: 10.1016/j.medcli.2022.07.023
  3. Seale E, Reaume M, Batista R, Eddeen AB, Roberts R, Rhodes E, et al. Patient-physician language concordance and quality and safety outcomes among frail home care recipients admitted to hospital in Ontario, Canada. CMAJ. 11 de juliol del 2022; 194(26): E899-E908. doi: 10.1503/cmaj.212155
  4. Cano-Ibáñez N, Zolfaghari Y, Amezcua-Prieto C, Khan KS. Physician-Patient Language Discordance and Poor Health Outcomes: A Systematic Scoping Review. Front Public Health. 19 de març del 2021; 9: 629041. doi: 10.3389/fpubh.2021.629041
  5. Al Shamsi H, Almutairi AG, Al Mashrafi S, Al Kalbani T. Implications of Language Barriers for Healthcare: A Systematic Review. Oman Med J. 30 d’abril del 2020; 35(2): e122. doi: 10.5001/omj.2020.40

web.citacion

Coscollar Santaliestra C. Comunitats bilingües: llengua materna i comunicació a la consulta. AMF..

Comments

No comments